martes, enero 13, 2015

Declaración Final de la Jornada "Mitos que vulneran derechos de los niños y niñas" (25 aniversari Convenció drets infants)

Mitos que vulneran derechos 

(25 aniversario, Convención sobre los derechos de los niños y niñas)

Síndic de Greuges

De esta jornada se elabora una Declaración Final
cuyo texto íntegro se puede leer abajo (catalán)

Mesa rodona

Moderador: Joan Subirats, catedrático de Ciencies Polítiques (UAB)
Teresa Crespo, presidenta de CAPSIF
Oriol Escardíbul, profesor de Economía Política (UB)
Josefa Fernández, profesora titular del Departamento de Trabajol Social y Servicios Sociales (UB)
Climent Giné, profesor de la Facultad de Psicología, Ciencias de la Educación y del Deporte (Blanquerna-URL)
Anna Varderi, gerente de la Fundación de Oncología Infantil Enriqueta Villavecchia
Diàleg 
Moderador: Miquel Domènech, profesor de Psicologia Social (UAB)
Ferran Casas, catedrático de Psicologia Social, coordinador del Grupo ERIDIQV (Socio GSIA)
Lourdes Gaitán, doctora en sociología, presidenta del Grupo de Sociología de la Infancia y la Adolescencia (GSIA)

Declaració final
M. Jesús Larios
, adjunta al síndic para la defensa dela infancia Josep M. Villena, presidente de TIAC, i Paco Estellés, coordinador de PINCAT
Cloenda
Rafael Ribó,
 síndic de greuges de Catalunya

DECLARACIÓ FINAL
13 noviembre 2014


ELS MITES

1. Els infants que  pateixen vulneracions de  dret

La Convenció de  les Nacions Unides sobre els drets de  l’infant, de  compliment obligat al nostre país des de  l’any 1989,  reconeix una sèrie de  drets bàsics per als infants  que a Catalunya no sempre es compleixen en condicions d’igualtat. Els infants que viuen en situació de  pobresa, els infants víctimes de  maltractament, els infants tutelats per l’Administració o els infants amb discapacitat, per posar-ne només alguns exemples, acostumen a no tenir les mateixes oportunitats que la resta d’infants i a patir vulneracions d’aquests drets bàsics.


2. Mites que  vulneren drets

Davant d’aquesta situació, hi ha professionals que atenen infants, responsables polítics, personal  de  mitjans de  comunicació o  ciutadans en general que tenen determinades maneres de  pensar i de  construir la realitat que ens envolta, sovint allunyades de la mirada dels infants i sense tenir en compte el seu interès superior, que porten a naturalitzar i  a normalitzar aquestes  vulneracions de   dret dels infants, a no donar-los prou importància, a fer-nos creure que són inevitables, que els poders públics no poden combatre-les, que nosaltres com a ciutadans no en som responsables.

“Els infants no tenen criteri  o capacitat per formar-se un  judici propi”

Els poders públics i la societat en conjunt (família, escola, àmbit del  lleure, etc.) han de  canviar la cultura de  relació amb els  infants i integrar la garantia del  dret d’escolta com a element imprescindible per respectar els  seus drets. Tots els infants tenen dret a ser escoltats i a participar en les  decisions que els  afecten.

“El rendiment acadèmic depèn fonamentalment de l’esforç de l’alumne i del  suport que  li dóna la família, no pas  del  sistema educatiu”

Si bé  l’esforç de  l’alumne és un factor determinant, cal  tenir present que el  sistema educatiu reprodueix les desigualtats socials, com demostren les diferències de resultats educatius en funció de  l’origen social, i no és capaç de  compensar-les. La societat i els   poders  públics són  els   màxims responsables d’invertir per eliminar aquestes desigualtats, i  posar l’accent en l’esforç no pot servir per reduir la  responsabilitat dels professionals que hi intervenen i de  l’Administració educativa en aquesta tasca.

“El més important és protegir l’infant víctima de maltractament, encara que  no sempre es faci amb el recurs més adequat a les  seves necessitats”

Els infants tutelats són infants especialment vulnerables per les situacions de maltractament que han patit, però la mesura de protecció ha d’anar encaminada no només a evitar-los el maltractament, sinó a garantir-los una vida digna i plena i que els asseguri tots els drets en condicions d’igualtat. El sistema protector ha d’aconseguir aquesta plenitud de drets, amb independència del temps que l’infant hi romangui.

L’assignació de  recurs a l’infant tutelat no pot dependre de  condicionants del  sistema de protecció (disponibilitat de  recursos, necessitats dels professionals, etc.), sinó que aquesta assignació ha d’estar determinada per les necessitats de l’infant i li ha d’assegurar l’estabilitat

“La discapacitat és de l’infant que  la pateix, independentment del  context on desenvolupa la seva vida”

Molt sovint és el context que discapacita l’infant perquè són les característiques d’aquest context que no permeten a l’infant fer una vida normalitzada. Tots els infants amb discapacitat tenen dret a la inclusió, i la seva inclusió a les escoles, a les activitats de lleure o al barri implica transformar les condicions en què tots desenvolupem la nostra vida, per poder viure-la junts. El sistema educatiu, especialment, ha d’estar preparat per atendre amb plenes garanties i en condicions d’igualtat les necessitats específiques dels infants amb discapacitat.

“La pobresa no suposa per se un  risc social i afecta tothom de la mateixa manera: més que  protegir especialment  l’infant, cal donar suport als  seus progenitors perquè és a través dels adults que  els  infants accedeixen al benestar”

Els infants són un col·lectiu especialment vulnerable que ha de  tenir garantida una atenció específica: primer, perquè pateix un risc de pobresa més elevat que el dels adults; segon, perquè no té autonomia suficient per garantir la satisfacció de les seves necessitats bàsiques, sinó que aquesta depèn fonamentalment dels seus progenitors; i tercer, perquè la seva situació en el present condiciona més les seves condicions de vida futura. Tots els infants tenen dret a un nivell de vida adequat i la crisi econòmica afecta especialment els infants. Les institucions han de  ser conscients de  la transcendència present i futura de combatre la pobresa infantil com a vulneradora de dret, des de la perspectiva de la justícia social, responsabilitat dels poders públics, de manera que no s’ha de sotmetre a formes de solidaritat que cronifiquin la situació d’aquests infants i esvaeixin la responsabilitat pública.

“La qualitat en  educació s’ha  de pagar i les  famílies se n’han de fer coresponsables perquè els  poders públics no poden assumir-ho tot”

Condicionar la qualitat de  l’oferta escolar o la provisió d’activitats complementàries al   pagament   d’aportacions    per   part   de    les   famílies  acostuma   a   excloure els  infants   socialment  menys  afavorits  de    determinades   activitats  i   limitar directament  o   indirecta  l’accés  d’aquests  a  determinats  centres,  la  qual  cosa fomenta la segregació escolar. Tots els infants tenen dret a l’educació  en igualtat d’oportunitats,  i  des d’aquesta  perspectiva no és admissible que els infants  que no  poden  pagar  determinades  activitats  tinguin  menys  oportunitats  educatives que  la resta.  Els  poders  públics i  les entitats  socials han  d’incorporar  mesures d’accessibilitat  econòmica  i  sistemes  de   solidaritat  per  garantir  que  cap infant deixa d’accedir  a activitats educatives escolars o de  lleure per raons econòmiques.

“Els infants malalts tenen fonamentalment problemes de salut i el tractament de la seva malaltia és l’única actuació prioritària”

La malaltia genera efectes sobre altres esferes de  la  vida dels infants i és un factor molt  important   d’exclusió social.  Els   infants  malalts  tenen  drets  com la   resta d’infants, de   manera  que  l’abordatge dels problemes de   salut no només pot ser des d’un punt de   vista mèdic, sinó integral. Les  intervencions no solament s’han de   centrar a atendre la  malaltia, diagnosticar-la i  tractar-la convenientment, sinó també a preservar en tot moment la  màxima qualitat de  vida de  l’infant, protegir els  seus drets fonamentals com a infant i vetllar pel  seu correcte desenvolupament i   la   seva  evolució,  tot  i   les    condicions  d’aïllament  en  què  es  pugui  trobar.

“El maltractament es produeix bàsicament en  famílies desestructurades que  pateixen situacions de marginalitat social”

El  maltractament  infantil està força invisibilitzat, especialment en entorns  socials aparentment normalitzats. Si es detecten possibles indicis de maltractament, qualsevol persona, especialment els  professionals, ha d’activar les  alertes i no pensar que en famílies o persones de determinada condició social aquests indicis són falsos o provocats per un determinat estil educatiu admissible, per situacions accidentals o circumstancials que la mateixa família ja arreglarà o per alguna cosa dolenta que haurà fet  l’infant (al qual s’atribueix la culpa). La societat ha de  ser conscient que el maltractament infantil és un fenomen greu, i,  en part, invisible, que abasta els  infants de  tots els  àmbits socioeconòmics i culturals, i ha de  conèixer la  seva gravetat i promoure la  implicació de  totes les  persones i els  professionals en la  seva detecció, denúncia i eradicació.


CAP A UN CANVI DE PARADIGMA: RESPONSABILITAT PÚBLICA I DE TOTS

1. La responsabilitat dels poders públics (els infants hi tenen dret!)
No hi ha cap vulneració de  dret d’un infant que pugui ser justificada sobre la base de  condicionants de  les polítiques públiques, tampoc en l’actual  context de  crisi. Els poders públics tenen la responsabilitat de  garantir l’exercici efectiu dels drets dels infants  perquè hi tenen  dret, i  les limitacions pressupostàries  no poden justificar que els infants no puguin exercir aquests drets.

2. El nostre marge d’actuació (depèn de  nosaltres!)
Hi ha vulneracions de  dret que es poden combatre, encara que sigui parcialment, sense necessitat de més inversió pública ni d’altres condicions alienes a nosaltres, al marge d’actuació de  què disposem. Els  professionals que atenem els  infants i els ciutadans en conjunt tenim marge per combatre determinades vulneracions de  dret si  aconseguim posicionar-nos  i  relacionar-nos de   manera  diferent amb la  seva realitat, des d’una altra perspectiva menys adultocèntrica, més sensible a les  seves necessitats, que reconegui plenament els  seus drets i que combati els  mites que reprodueixen les  vulneracions d’aquests drets.

3.  La responsabilitat de  tothom
Els mites que vulneren drets són construccions socials que formen part de l’imaginari col·lectiu,  i  que totes i  tots ajudem a reproduir. Els  mites que vulneren drets representen  sovint un relat interessat, allunyat sovint de   l’interès general o  de l’interès primordial de l’infant, i construït pels mateixos professionals i responsables polítics quan la  política pública fracassa, quan els  professionals no poden complir les  seves funcions, com a forma de  desresponsabilització d’allò que passa.
Combatre aquests mites és un repte que ateny els  representants polítics, els  mitjans de  comunicació, els  professionals dels serveis públics i el  conjunt de  la  ciutadania que es relaciona amb els   infants, des de   l’àmbit familiar fins a l’àmbit escolar, sanitari, protector o d’altres.
Totes i tots tenim la  responsabilitat de  garantir els  drets dels infants, i només des d’aquesta coresponsabilitat  és possible combatre  de   manera  efectiva i  real  les vulneracions de  dret.

4.  L’infant  com a ciutadà actiu
Aquests mites  acostumen  a limitar la  capacitat de   l’infant de   participar com a ciutadà  actiu en  l’entorn que  l’envolta i  en les   decisions que  l’afecten, sovint preservant la  capacitat dels adults de  controlar allò   que li  passa, per por de  la complexitat que suposa perdre aquest control. L’infant s’ha de  considerar ciutadà actiu i protagonista de  totes les  accions i decisions que es desenvolupen en la  seva vida quotidiana, amb capacitat d’exercir els  seus drets. Més  enllà de   proclamar l’infant  com a subjecte de  drets, cal garantir-li capacitat efectiva per exercir aquests drets, i especialment ho han de fer aquells que prenen decisions que l’afecten, sigui en l’entorn familiar o  no familiar, públic o  privat. Construir una societat que reconegui  l’infant  com a ciutadà actiu amb capacitat  d’exercir  aquests drets és fonamental per vèncer els mites que limiten, encara que sigui implícitament, la seva capacitat d’actuació.

5. L’infant  en  el centre
Per combatre els mites que vulneren drets, és indispensable situar l’infant en el centre de la nostra mirada, de les nostres decisions, de les nostres actuacions, de les polítiques públiques, del  sistema.
Situar l’infant en el centre comporta promoure la seva participació i empoderament, però també que qualsevol decisió que s’adopti envers ell tingui en compte el dret que es respecti el  seu interès primordial, sense que aquest estigui condicionat per les limitacions pressupostàries o les necessitats organitzatives, entre d’altres.

6. La igualtat i la inclusió com a reptes
La nostra societat és desigual i  no incorpora plenament  la diferència. Sovint, els sistemes  públics de   provisió de   benestar (educació,  salut, etc.)  no aconsegueixen eliminar aquestes desigualtats socials i externalitzen la diferència per garantir el seu funcionament “normal”.
Una societat desigual i excloent és el terreny propici per a la proliferació de  mites que sovint construeixen un relat conciliador amb la desigualtat social i protector d’un determinat ordre social injust, encara que aquest no sigui inclusiu ni garanteixi les mateixes oportunitats per a tots els infants.

7. El bagatge cultural i la inèrcia com a obstacles
Combatre aquests mites que vulneren drets i incorporar la mirada i la veu de  l’infant en l’exercici professional o en les relacions familiars introdueix més complexitat en el paper que han de tenir els professionals o els progenitors. Ens és més fàcil fer les coses i decidir sobre els infants a la nostra manera.
Garantir plenament els drets dels infants, sigui quina sigui la seva condició, obliga a repensar determinades maneres i estructures de  funcionament vigents fins ara.

8. La crisi com a oportunitat
La  crisi social, econòmica,  política  i  institucional actual està orientant  la nostra societat a reformular i  a repensar les nostres maneres  de   fer, d’organitzar-nos, d’entendre el  món que ens envolta. És un context propici, doncs, per fer visibles aquests mites i  combatre’ls  perquè contribueixen a reproduir, com si fos un fet inevitable i natural, vulneracions de  drets bàsics dels infants.

RECOMANACIONS PER DESMUNTAR MITES

1. EXIGIBILITAT I GARANTIA JURÍDICA DE DRETS BÀSICS
   Garantir als drets bàsics dels infants establerts en la Convenció de les Nacions Unides l’eficàcia  jurídica  pròpia  dels  drets  subjectius,  exigibles i  invocables  jurídicament, sense que aquestes garanties estiguin condicionades o  sotmeses a les disponibilitats pressupostàries, a la discrecionalitat de  l’acció política ni tampoc a la voluntarietat de l’acció d’entitats socials únicament, i en cap cas del  voluntariat o de  la caritat pública. Fer dependre  drets  bàsics dels infants  de  l’acció solidària de  la societat suposa una deixadesa de  funcions públiques de  compliment obligat per part dels poders públics. L’ordenament jurídic s’hauria d’adaptar a les noves perspectives en el  reconeixement dels drets dels infants com a pas imprescindible per al canvi del  paradigma.
      Atendre totes les necessitats  dels infants més enllà de la intervenció específica que exigeixen les seves circumstàncies particulars, derivades de  malaltia, discapacitat, desprotecció, pobresa o d’altres.

2. PARTICIPACIÓ
         Superar  la  subordinació  social dels  infants,  que  sovint  apareix  sota  formes d’autoritarisme o sota concepcions excessivament protectores i temoroses de  la complexitat que suposa incorporar la seva opinió en tota decisió que els afecti.
   Establir procediments d’escolta de  l’infant, d’acord amb les seves circumstàncies i maduresa intel·lectual i emocional, i fomentar la plena participació dels infants en la societat, com a ciutadans actius i protagonistes, i en la presa de decisions que els afecten en l’àmbit públic i privat, i també en el disseny i l’avaluació de  polítiques públiques.

3. VISIBILITAT A LES VULNERACIONS DE DRET
     Visibilitzar les vulneracions de  drets dels infants, donar-les a conèixer, com a pas previ per identificar els discursos i les relacions de poder que hi són subjacents i que ajuden a reproduir-les, a través de  debats als mitjans de  comunicació, denúncies de  les vulneracions als organismes de defensa de drets, reflexions en els òrgans de participació, etc.
      Reconèixer i  fer visibles els drets dels infants més vulnerables, que han de  ser coneguts per la societat, especialment pels infants tutelats per l’Administració. Només des d’aquesta  coneixença, s’abordarà  el  veritable i ple  reconeixement dels seus drets.

4. CORESPONSABILITAT
       Fomentar  la coresponsabilitat  de   totes les administracions, els estaments  i  els professionals que actuen entorn dels drets dels infants, i  també de  la ciutadania en conjunt, amb l’objectiu de  superar els mites que vulneren drets, sense que les divisions administratives i competencials suposin un obstacle.
 Clarificar les responsabilitats dels professionals, dels serveis i també de les famílies a l’entorn dels infants perquè cadascú sigui conscient del seu rol i del dels altres, per garantir l’exercici d’aquestes responsabilitats i evitar les dinàmiques de  desresponsabilització.
 Promoure la vocació de  servei públic entre els professionals i conscienciar-los (i també el  conjunt de  la societat) de  la necessitat de  fer prevaldre l’interès col·lectiu i l’interès primordial de  l’infant per sobre dels interessos particulars que puguin entrar en joc.

5. FORMACIÓ
   Fomentar la sensibilització social, des de l’educació dels infants i els progenitors fins a la formació especialitzada i continuada dels professionals, per garantir que l’opinió, els anhels, les aspiracions, i també la pròpia individualitat de  cada infant dins del  seu marc familiar i social, siguin elements que es tinguin en consideració per determinar quin és l’interès superior de  cada infant en els assumptes i els procediments que l’afecten.
 Conscienciar, formar, empoderar i acompanyar els professionals que atenen infants com a defensors més propers dels seus drets sobre el marge d’actuació que tenen a l’hora de  combatre determinades vulneracions de  dret a través de  la seva pràctica professional.
 Assumir la tasca de  fomentar la parentalitat positiva i també formar els progenitors i els responsables dels infants per prevenir qualsevol tipus de maltractament i per garantir la plenitud dels seus drets.

5. RECERCA
   Buscar i difondre a través de  la recerca social evidències empíriques (dades, etc.) que contrarestin la força dels mites que vulneren drets, sobretot d’aquells aspectes que se sustenten en fets no reals.

No hay comentarios: