Traducción al Castellano abajo
Nomenar l’altre comporta sempre “situar-lo” en un lloc determinat i una categoria determinada.
Una afirmació teòrica que obliga a la reflexió sobre els llenguatges
quotidians que utilitzem per anomenar als col·lectius socials més
vulnerables.
Jo em referiré als infants i adolescents que encara no han fet els 18 anys,
i la utilització de la paraula menor a l’hora de parlar d’ells, tant
des dels professionals, els responsables de les polítiques d’infància,
els adults en general, i com no, els mitjans de comunicació.
Com
ja deia UNICEF al 2008 al seu Manual Niñez y Periodismo, “...amb
freqüència fem una relació simple i directa entre el llenguatge i la
paraula. Sense pensar que la seva implicació va molt més enllà,
i que construeix tot un sistema de pensaments i idees que van
configurant la nostra forma de veure i actuar davant els diferents
fets”.
Amb el llenguatge retolem i etiquetem coses,
persones i situacions amb tanta força que aviat acabem definim la seva
essència, comportament i inclús condicionant el seu futur...”.
Malgrat
tot, un raonament tan obvi, no sembla una reflexió integrada
quotidianament quan parlem dels infants i els adolescents anomenant-los menors.
La paraula menor és un adjectiu que descriu quelcom que és més petit ( en mida, intensitat, importància) que altre.
I si afirmem que és el substantiu qui defineix, i l’adjectiu qui
complementa, podem aventurar els riscos de substantivitzar un adjectiu a
l’hora de nomenar i /o definir a persones sigui qui sigui la seva edat.
Sense
obviar que el naixement d’aquest mot està vinculat a la discriminació
positiva derivada de la necessitat de donar un lloc jurídic a la
protecció de la infància al començament del segle XX, crec que
el reconeixement dels infants i adolescents com a subjectes de drets a
la Convenció de 1989 és un argument prou contundent que l’hauria de
relegar i guardar al calaix de la història del reconeixement social de
les persones.
Avui, i des de l’enfocament dels drets de la infància, la paraula menor és un terme eminentment jurídic,
que pot ser discriminatori (s’utilitza més amb els infants i
adolescents del Sistema de Protecció que al Sistema d’Educació o de
Salut) i que prefigura idees pejoratives vers el 19% de la població.
No
deixo de preguntar-me perquè ens costa tant desterrar la paraula menor
als professionals i responsables d’infància i adolescència. Pot
ser que el pes de la rutina i el llenguatge jurídic, tan invasiu i
quasi exclusiu a l’actualitat, pressionen més que el desitjable. Però
pot ser també que en el fons de les nostres conviccions adultes encara
no els considerem ciutadans del present amb drets individuals i
col·lectius igual que nosaltres.
Sigui quin sigui el motiu o motius, cal seguir insistint en l’ús normalitzador del llenguatge en aquest àmbit.
I recuperar el que ja al 2014 es recomanava des de l’Observatori dels
drets de la Infància, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya i el
Col·legi de Periodistes en Catalunya a Com informar dels maltractaments infantils. Manual d'estil per a mitjans de comunicació.
*Recomanació 5. “Emprar un llenguatge normalitzador.
A les informacions relatives a la infància i a l’adolescència convé
utilitzar una terminologia específica normalitzadora. Es recomana fer
servir conceptes com infant, adolescent, nen/nena i/o noi/noia com a
alternativa a la paraula menor. El procés d’adjectivació i de
substitució del nom infant per l’adjectiu menor comporta marcar
diferències des de la minoritat que suggereix aquesta paraula. Malgrat
que a algunes lleis encara es faci servir, si cal utilitzar-lo, es
recomana parlar de persona menor d’edat”.
Traducción al Castellano:
Palabras
que pueden lesionar derechos
