Palabras que pueden lesionar derechos.
Traducción al Castellano abajo
Nomenar l’altre comporta sempre “situar-lo” en un lloc determinat i una categoria determinada. Una afirmació teòrica que obliga a la reflexió sobre els llenguatges quotidians que utilitzem per anomenar als col·lectius socials més vulnerables.
Nomenar l’altre comporta sempre “situar-lo” en un lloc determinat i una categoria determinada. Una afirmació teòrica que obliga a la reflexió sobre els llenguatges quotidians que utilitzem per anomenar als col·lectius socials més vulnerables.
Jo em referiré als infants i adolescents que encara no han fet els 18 anys,
i la utilització de la paraula menor a l’hora de parlar d’ells, tant
des dels professionals, els responsables de les polítiques d’infància,
els adults en general, i com no, els mitjans de comunicació.
Com
ja deia UNICEF al 2008 al seu Manual Niñez y Periodismo, “...amb
freqüència fem una relació simple i directa entre el llenguatge i la
paraula. Sense pensar que la seva implicació va molt més enllà,
i que construeix tot un sistema de pensaments i idees que van
configurant la nostra forma de veure i actuar davant els diferents
fets”.
Amb el llenguatge retolem i etiquetem coses,
persones i situacions amb tanta força que aviat acabem definim la seva
essència, comportament i inclús condicionant el seu futur...”.
Malgrat
tot, un raonament tan obvi, no sembla una reflexió integrada
quotidianament quan parlem dels infants i els adolescents anomenant-los menors.
La paraula menor és un adjectiu que descriu quelcom que és més petit ( en mida, intensitat, importància) que altre.
I si afirmem que és el substantiu qui defineix, i l’adjectiu qui
complementa, podem aventurar els riscos de substantivitzar un adjectiu a
l’hora de nomenar i /o definir a persones sigui qui sigui la seva edat.
Sense
obviar que el naixement d’aquest mot està vinculat a la discriminació
positiva derivada de la necessitat de donar un lloc jurídic a la
protecció de la infància al començament del segle XX, crec que
el reconeixement dels infants i adolescents com a subjectes de drets a
la Convenció de 1989 és un argument prou contundent que l’hauria de
relegar i guardar al calaix de la història del reconeixement social de
les persones.
Avui, i des de l’enfocament dels drets de la infància, la paraula menor és un terme eminentment jurídic,
que pot ser discriminatori (s’utilitza més amb els infants i
adolescents del Sistema de Protecció que al Sistema d’Educació o de
Salut) i que prefigura idees pejoratives vers el 19% de la població.
No
deixo de preguntar-me perquè ens costa tant desterrar la paraula menor
als professionals i responsables d’infància i adolescència. Pot
ser que el pes de la rutina i el llenguatge jurídic, tan invasiu i
quasi exclusiu a l’actualitat, pressionen més que el desitjable. Però
pot ser també que en el fons de les nostres conviccions adultes encara
no els considerem ciutadans del present amb drets individuals i
col·lectius igual que nosaltres.
Sigui quin sigui el motiu o motius, cal seguir insistint en l’ús normalitzador del llenguatge en aquest àmbit.
I recuperar el que ja al 2014 es recomanava des de l’Observatori dels
drets de la Infància, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya i el
Col·legi de Periodistes en Catalunya a Com informar dels maltractaments infantils. Manual d'estil per a mitjans de comunicació.
*Recomanació 5. “Emprar un llenguatge normalitzador.
A les informacions relatives a la infància i a l’adolescència convé
utilitzar una terminologia específica normalitzadora. Es recomana fer
servir conceptes com infant, adolescent, nen/nena i/o noi/noia com a
alternativa a la paraula menor. El procés d’adjectivació i de
substitució del nom infant per l’adjectiu menor comporta marcar
diferències des de la minoritat que suggereix aquesta paraula. Malgrat
que a algunes lleis encara es faci servir, si cal utilitzar-lo, es
recomana parlar de persona menor d’edat”.
Traducción al Castellano:
Palabras
que pueden lesionar derechos
Nombrar
al otro comporta siempre “situarlo” en un lugar determinado y una categoría
determinada. Una afirmación
teórica que nos obliga a la reflexión
sobre los lenguajes cotidianos que utilizamos para nombrar a los colectivos
sociales más vulnerables.
Yo me referiré a las niñas,
niños y adolescentes que aún no han cumplido
los 18 años, y la utilización de la palabra
menor
al hablar de ellos, tanto desde los profesionales, los responsables de las
políticas de infancia, los adultos en general, y como no, los medios de comunicación.
Como ya decía UNICEF en 2008
en su Manual Niñez y Periodismo, “...con frecuencia hacemos una relación
simple y directa entre el lenguaje y la palabra. Sin pensar que su implicación
va mucho más allá, y que construye todo un sistema de pensamientos e ideas que
van configurando nuestra forma de ver y actuar ante los diferentes hechos.
Con
el lenguaje rotulamos y etiquetamos cosas, personas y situaciones con tanta fuerza
que a menudo acabamos definiendo su esencia,
comportamiento e incluso condicionando su futuro...”.
A pesar de ello, un razonamiento
tan obvio, no parece una reflexión integrada cotidianamente cuando hablamos de
las niñas, niños y adolescentes llamándolos menores.
La palabra menor es un adjetivo que describe algo que es más pequeño (en tamaño, intensidad,
importancia) que otro. Y si afirmamos que es el sustantivo el que define, y el adjetivo
quien complementa, podemos aventurar los riesgos de sustantivar un adjetivo a
la hora de nombrar y /o definir a
persones al margen de cuál sea edad.
Sin obviar que el nacimiento
de esta palabra está muy vinculado a la discriminación
positiva derivada de la necesidad de dar un lugar jurídico a la protección de
la infancia al comienzo del siglo XX, creo que el reconocimiento de los niños/as
y adolescentes como sujetos de derechos en la Convenció de 1989 es un argumento
suficientemente contundente que la
habría de relegar y guardar en el cajón de la historia del reconocimiento
social de las personas.
Hoy, y desde el enfoque de los
derechos de la infancia, la palabra menor es un término eminentemente
jurídico, que puede ser discriminatorio
(se utiliza más con niños/as y adolescentes del Sistema de Protección
que en el Sistema de Educación o de Salud) y que prefigura ideas peyorativas hacia el 19% de la población.
No dejo de preguntarme porqué
nos cuesta tanto desterrar la palabra menor a los profesionales y responsables
de infancia y adolescencia. Puede ser que el peso de la rutina y el lenguaje
jurídico, tan invasivo y casi exclusivo en
la actualidad, presionan más de lo deseable. Pero puede ser también que
en el fondo de nuestras convicciones adultas aún no les consideremos ciudadanos del presente
con derechos individuales y colectivos al
igual que nosotros.
Sea cual sea el motivo o
motivos, es necesario seguir insistiendo en el uso normalizador del lenguaje en este ámbito. Y recuperar lo que ya en
2014 se recomendaba desde el Observatorio de los derechos de la
Infancia, el Consejo del Audiovisual de Catalunya y el Colegio de Periodistas
en Catalunya en COM INFORMAR DELS
MALTRACTAMENTS INFANTILS. MANUAL D’ESTIL PER A MITJANS D E C O M U N I C A C I
Ó.
“Recomendación 5. Emplear
un lenguaje normalizador. En las informaciones relativas a la infancia a la
adolescencia conviene utilizar una terminología específica normalizadora. Se
recomienda utilizar los conceptos niño/a,
adolescente, como alternativa a la palabra
menor. El proceso de adjetivación y de sustitución del
nombre niño/a por el adjetivo menor comporta marcar diferencias desde la minoridad
que sugiere esta palabra. A pesar de que
en algunas leyes aún se haga servir, si es necesario utilizarlo, se recomienda
hablar de persona menor de edad.
* Araceli
Lázaro Aparicio
Educadora Social y Pedagoga.
Y Socia de GSIA
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Danos tu opinión, Escribe tu comentario, AQUÍ